Bartolomé Chapa Bondía era el meu besavi, però per damunt d'això era el pare del meu avi. Va ser afusellat el 17/7/1939 i, en nom del meu avi que ja no està, contaré el que va deixar ressenyat per escrit sobre el dia i circumstàncies de l'afusellament del seu pare.

Bartolomé Chapa Bondía era obrer de vila, militant de la CNT i veí d'Alfara del Patriarca. Residia en este poble amb la seua dona, la seua germana Luisa i els seus dos fills: Carlos, de nou anys, i el meu avi Bartolomé Chapa Casaña, de sis.

Va ser denunciat per pertinença a sindicat pel rector del poble i es va ordenar la seua detenció per les forces del règim colpista per al seu afusellament immediat. En un acte de misericòrdia raríssim, els militars que el van capturar li van permetre acomiadar-se dels seus fills a la porta de la seua casa, i el meu avi recordava que els va dir que ja no tornaria.

La seua dona, la seua germana i els dos xiquet s van recórrer caminant el trajecte del camió que se'l va emportar, tement trobar el pitjor en arribar. Efectivament, quan van arribar, ja no eren dona i fills sinò vidues i orfes.

El meu avi va descriure un cementeri d'assassinats, piles de cadàvers dessagnats els uns sobre els altres, com a animals abatuts, i fileres sense fi de familiars desesperats rebuscant entre desenes de morts al seu.

També ells van haver de furgar entre els munts de cossos sense vida fins a trobar el del seu pare. Va ser ell qui ho va trobar i cite textualment el que va deixar escrit:

"D'entre un munt de morts, emergia una mà. Una mà que jo coneixia bé. La mà que havia vist tantes vegades sobre les tecles de l'acordió tocant música en els dies feliços. La mà del meu pare".

Al seu pare el van llançar com a un gos en la fossa 21 i ells van tornar exhaustos al seu poble, on privats del seu mitjà de manteniment van patir, a més d'escarn i represàlies, fam i privacions.

Al meu besavi no el trobarem en la fossa 21, perquè el meu avi es va jurar aquell dia, als seus sis anys d'edat, que el seu pare no descansaria en una fossa comuna com si fora un animal, i molts anys després, ja adult, armat amb una pala, va extraure els seus ossos d'entre els dels seus companys assassinats, i va cavar una xicoteta fossa individual per al seu pare, on poder plorar-ho i donar-li dignitat per fi.

Tant de bo ho trobem, però si no, en honor del meu avi, que no s'oblide la memòria del seu pare.

Aurora Chapa Pérez