Va nàixer i va créixer en el municipi de Riba-roja de Túria. Fill d'un llaurador amb terres de cultiu i fruiters, va aprendre l'ofici d'obrer de vila aconseguint molt prompte un reconegut prestigi a la comarca.

Durant la seua adolescència tocava els platerets en la Xaranga del poble. Quan va complir els 18 anys va començar a fer treballs de construcció en altres municipis de la zona i estant a Manises va conéixer a la que més tard va ser la seua dona, Concha Marroquí Ríos. Filla de Manuel Marroquí, “el tío Marroquí”, un respectat monàrquic del poble. Segons ella, Antonio era una persona alta, prima i molt bonica. “Ella es va enamorar d'una persona bonica” deia.

Es van casar de negre, el color típic de l'època i es van establir al poble d'ella, al carrer Rinconada, número 1. Van tenir dos fills, Josefina i Rafael.

Quan arribà a Manises s'afilià a la CNT. Deia que no pertanyia a cap partit, ell era anarquista, encara que durant la Guerra va tenir el càrrec de conseller d'Obres Públiques, tal com testifiquen les actes de l'Ajuntament. Va ser cridat per la quinta del 38, tenia 36 anys i destinat com a vigilant d'un camp de concentració en la partida dels Carasols, Riba-roja de Túria. No va anar mai al capdavant.

Acta de l'Ajuntament

Antonio Alcàsser Agustina. Apareix en la primera acta del Ple Municipal de 17 de febrer de 1937. Acta de Constitució definitiva del Consell Municipal. Figura com Vicepresident Primer, Conseller Delegat de Justícia.

En l’acta del 27 d’agost de 1937, es modifica l’organització del Consell Municipal i Antonio Alcàsser Agustina passa a formar part de la Comissió de Policia Rural, Obres Públiques i Policia Urbana.

En l’acta del 12 de maig de 1938, Antonio Alcàsser Agustina, a proposta de del Sindicat Únic d’Oficis Varis de la C.N.T. és sustituit per altra persona. (No s’indica el motiu de la substitució).

El 14 de febrer de 1937 es produïx el primer bombardeig sagnant per part del vaixell Duc d'Aosta, procedent d'Itàlia, que va canonear la costa de la ciutat de València. Com a represàlia a estos assassinats una quadrilla deté a dos veïns de Manises, a Vicente Vilar (fill del fabricant de ceràmica Justo Vilar) i a Miguel Suria, els quals van ser assassinats.

Acaba la Guerra va ser acusat d'haver participat en la detenció de tota la gent de dretes de Manises. Concretament de Vicente Vilar, Bautista Miquel i, temps després, de Miguel Suria. Al pertànyer al Consell Municipal, se l'acusa d'incitar estes detencions.

Molts dels veïns de Manises van ser assenyalats i detinguts gràcies als llistats de socis de l'economat de la CNT. Entre ells figurava Antonio.

Va ser detingut i portat a la presó de Torrent, després traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i finalment a la presó Model de València, on la seua dona va poder visitar-lo. Fins llavors desconeixia el parador del seu marit. Solament podia visitar-lo cada dos diumenges per a portar-li una muda i una mica de menjar.

Durant el judici, de caràcter sumaríssim núm. 218 causa 17458-V, celebrat el dia de 24 de Gener 1940, diversos veïns van declarar al seu favor demostrant la seua innocència enfront de les acusacions d'haver participat en les detencions. Vicente Carpintero Alpuente va declarar que va anar a denunciar a l'Ajuntament un registre de diversos milicians a la seua casa i que gràcies a Antonio, que va intercedir per ell, no van tornar a molestar-lo més al poble. El nou Ajuntament va certificar que era cert:

“…l'endemà em vaig presentar en el Consell Municipal roig i vaig parlar amb don Antonio Alcacer Agustina, vocal que este dia havia de prendre possessió i em va prometre que no tornarien a succeir estes coses puix que demanaria la dimissió d'este senyor delegat roig d'orde públic. Com efectivament ho va demanar i ho va aconseguir, ja que va plantejar que, si no deixava el càrrec, dimitia ell”.

Finalment va ser sentenciat a mort sota l'acusació d'adhesió a la rebel·lió. Concha, la seua dona, el dia 14 d'abril, per mitjà d'un advocat que va contractar, ja que era analfabeta va sol·licitar l'indult.

Concha es va assabentar que anaven a matar-lo el diumenge 22 de juliol quan, en anar a visitar-lo a la presó, li van dir que no tornara més perquè ho anaven a afusellar. El dia 27 de juliol de 1940 moria a conseqüència de les ferides produïdes pels impactes de projectil rebuts en el tòrax i al cap tal com apareix en el certificat de mort.

Per a poder sobreviure, Concha malvén les terres a un familiar i, recomanada per la seua sogra, envia llargues temporades als seus dos fills, de tres i cinc anys, a Riba Roja perquè es criaren amb la seua àvia. Mentres, prenia el tramvia 22 per a vendre plats de “mayólica” en dos cistelles, en els mercats de Ruzafa i el Cabanyal.

Durant un temps va guardar silenci i va treballar durament fins que un dia va arribar l'indult del seu marit. La desesperació i impotència va fer que intentara fer callar a aquells que havien denunciat al seu marit. Un d'ells li va dir que guardara silenci que, per ser filla de qui era, no li havien fet res però que si continuava parlant li tallarien el pèl i la passejarien com a les altres dones de rojos.

L'assassinat d'Antonio va portar la desgràcia a la família. Dos de les seues germanes van caure malaltes i van morir temps després a conseqüència de la pena que tenien. La mare d'Antonio va decidir ficar-se al llit i deixar-se morir. El pare de Concha, Manuel Marroquí, davant la desesperació de la seua filla, se suïcidà al Salt del Moro quatre anys després.

Juan José González Alcácer